Austeritat

A la campanya electoral de les eleccions catalanes des d’ICV -EUiA, parlàvem de les potencialitats, reptes i les amenaces per a les politiques socials.

Les potencialitats eren degudes a un bon balanç de Govern, que  va fer possible un canvi de paradigma,  passant d ’un model assistencialista i clientelar a drets universals.

 Perquè  si alguna cosa va caracteritzar al Govern d’esquerres és  l ’impuls donat a la construcció de la Catalunya social, a l’enfortiment d’un sistema de benestar basat en la salut, l’educació, l’habitatge i els serveis socials. Això es va fer per la via de la inversió en infraestructures socials (escoles, hospitals, habitatge públic)  i amb un marc legislatiu en l’àmbit dels serveis socials que finalment després d’anys de beneficència atorgava drets socials i incorporava l’accés de les classes mitges al sistema.

Els reptes de futur que proposàvem a la ciutadania era fer possible que les politiques socials i la cura de les persones fossin una de les palanques del canvi del model productiu, és a dir incrementar l’ estat de benestar per reduir el dèficit social que veníem patint des de feia 23 anys  i crear ocupació en aquests sectors  per reduir el dèficit públic.

Quina era doncs l’amenaça? ho sabíem i ho dèiem l ’únic fre a les politiques socials era  que governés el país els qui deien que per reduir dèficit calia retallar-les.

Ara, l’amenaça s’ha convertit en realitat, el nou govern de l’Artur Mas , en nom de l’austeritat i intentant  presentar amb les xifres del dèficit, una situació més complicada del que és real, ha trobat la  justificació i bandera de  la poda de drets socials que ens estan infligint.

Que el suposat dèficit  és l’excusa ho veiem clar quan  pretenen desgravar les mútues per a uns pocs  a la vegada que es redueix la despesa a la sanitat pública, que és la de tots,  mantenir les subvencions als col·legis privats que segreguen,  a l’hora que frenen la digitalització a la pública, la contractació de mestres i mantenen els barracons, quan el  Conseller de Benestar diu que no aplicarà part de la llei de la dependència, al·legant el seu cost (uns 6 milions d’euros) però és  capaç de deixar de recaptar un impost als més rics ( 6% de la població catalana) que suposarien uns ingressos de 400 milions d’euros.

Austeritat, doncs? No, que no s’amaguin darrera la paraula i que diguin les coses pel seu nom,  si  els recursos públics, els de tots i totes, passen a mans privades,  si no volen aplicar les lleis socials arrabassant-nos drets,  si deixen d’injectar de treballadors i diners al sector públic, el que han de dir és que ho fan per ideologia.

3a Festa Roig Verd Violeta_Manresa 23 d'Octubre de 2010

En Xavier, el candidat de l’esquerra transformadora.

Des d’ICV-EUiA l’ acció política la portem a terme per transformar la societat, per fer-la més justa. I en aquests moments l’acció política la portem a terme amb un gran repte sobre la taula: la greu crisi social i econòmica que estem patint.

El combat contra la crisi i contra els seus efectes és molt important a nivell local, fonamental.

Per a nosaltres aquesta lluita s’ha de fer des de tres paraules clau, són les que creiem que ens faran sortir de la crisi: solidaritat, equitat i ocupació.

Això ho sap bé el Xavier Rubio, regidor del nostre grup municipal a Manresa i ho sap, perquè ho practica dia a dia des de l’ Ajuntament, perquè entén que des de “lo” local es pot fer molt, moltíssim per atacar a la crisi i per fer una societat més solidaria i amb més equitat i justícia social.

El Xavier, que avui, farà la seva presentació pública com a proper cap de llista de la coalició per a les properes eleccions municipals a la nostra ciutat, parteix doncs amb un avantatge, té experiència de govern, molta. I una feina a darrera que l’avala.

I és que parlar d’en Xavier, és parlar d’una persona compromesa, amb la seva ciutat, les seves idees i la seva organització.

Però també és parlar de les seves qualitats com a polític, perquè quan es compromet ho fa des de la llibertat, amb lleialtat però sense servilisme. La seva ideologia es compartida però també te idees pròpies i altres que ha anat incorporant de les moltes fonts de les que ha begut, referents de la política però també de la literatura, perquè el Xavier és també un home que llegeix, escriu, publica i cita a d’altres. A aquells que l’han conformat com es defineix políticament i el què és com a persona i vol que els demés ho compartim.

I ha après a escoltar - i ho fa amb avidesa- les inquietuds i propostes de la ciutadania encara que de vegades la seva timidesa el fa semblar distant, ni per un moment! Seriós, això si. Però s’emporta si cal la feina a casa i li dona voltes i voltes i prova de trobar el recurs, la solució,..

Dins la organització, al nostre territori i a nivell nacional no s’ha mostrat mai neutral, sempre diu el que sent o pensa, senyal inequívoca que viu la política no com una professió sinó com un instrument de transformació social.

És generós, a la vegada que hàbil quan es tracta de negociar, però busca i sol trobar posicions de consens –allò comú, el bé comú, en diu- i els qui treballem amb ell li atorguem una autoritat ètica que es dóna per aquestes capacitats, mai perquè li haguem vist un tic d’autoritat que li pugui donar la jerarquia.

Són temps difícils, per a la ciutadania i per al país, però en el Xavier, sabem que tenim “a la persona” i també el polític en qui podem comptar i confiar perquè és un home íntegre no nomes façana i els lideratges del futur seran com ell o no seran: treballador inesgotable, seriós, amb visió transformadora i valent.

Així doncs Xavier, el meu agraïment i reconeixement per acceptar el repte i per fer-ho amb aquesta teva empenta i il·lusió i com deia el clàssic “ Urbem, urbem, mi rufe, cole et in ista luce viva! “.

7 ANYS MILLORS I DIFERENTS QUE 23

És cert que la legislatura que acabem en ocasions ha estat marcada per un soroll mediàtic que ha tapat part de la feina feta. Soroll mediàtic que tot sigui dit, de vegades, potser massa sovint, ha estat provocat de manera gratuïta per aquells que fa 7 anys no van assimilar que hi hagués un canvi de govern a la Generalitat, i en fa 4 encara els hi va costar més pair que ICV-EUiA tinguéssim més força i féssim possible la reedició del govern d’esquerres.

Però també és cert que els ciutadans i ciutadanes saben destriar el gra de la palla. En la darrera enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió, 7 de cada de 10 ciutadans aproven la feina feta pel govern. L’aproven ara, com la van aprovar, l’any passat, el 2008 i el 2007. En un moment de crisi, en què ha tocat prendre decisions difícils, i en un context on els governs de l’entorn suspèn, el govern d’esquerres aprova. CiU ens ha volgut convèncer durant els darrers anys que el govern no ha fet res bé, que només ells saben i són capaços de governar, i ha fet tot el soroll que han pogut per demostrar-ho. Hauran aconseguit que en ocasions l’acció de govern hagi quedat tapada pel soroll, però l’acció de govern aprova.

Aquest ha estat un govern que en 7 anys ha fet més que en 23, CiU. El govern d’esquerres no ha fet una mica més que CiU, ha fet un gir de 180 graus a la majoria de polítiques. Ha reorientat les polítiques socials, ha fet polítiques per primera vegada política pública de medi ambient i habitatge, ha fet polítiques als barris, no ha separat catalans de primera i de segona, ha defensat l’autogovern i el finançament. Aquest govern no ha fet una mica més que CiU, ha fet més i diferent.

CiU hauria fet una llei que universalitza els serveis socials bàsic? Haurien penalitzat l’especulació amb un dret constitucional i estatutari com el dret a l’habitatge? Haurien fet unes polítiques de cohesió social als barris que han beneficiat a més d’1 milió de ciutadans i ciutadanes? Haurien fet polítiques públiques de participació ciutadana? Haurien fet una política de seguretat a les carreteres, potser impopulars, però que ha reduït en un 28% el nombre de morts? Haurien fet una política d’aigua innovadora que garanteix l’abastament a tot el país en cas de sequera sense haver fet transvassaments? El cert és que no, que van tenir l’oportunitat durant 23 anys i no van fer res que s’hi assemblés.

 

Dins el govern, ICV hem garantit coses que ningú més garantirà i ha impedit coses que ningú més hauria impedit. Hem sigut la clau perquè s’apugés l’IRPF a les rendes més altes, es penalitzés a qui especulava amb els habitatges buits. Hem impedit que es suprimís l’impost de successions o s’introduís el copagament a la sanitat. Però hi hagut d’altres moments en què ens hauria agradat ser més forts, no hem pogut i ens hem hagut de plantar votant que no a la Llei d’Educació o a les ajudes als vehicles altament contaminants.

Cal que escollim entre tornar enrere, llençant per la borda tota la bona feina feta, o aquells que volen un govern amb polítiques d’esquerres més decidides per continuar mirant endavant. Cal que escollim entre aquells que comparteixen la recepta de la patronal de “treballar més i guanyar menys per sortir de la crisi” o aquells que sabem que només sortirem de la crisi amb més polítiques públiques. Cal que no ens resignem i apostem per l’esperança.

Ja hi som de ple! (o presentant el programa en rodes de premsa)

Queden 50 dies, dia amunt, dia avall per a les eleccions. La coalició ha elaborat un programa polític que beu de l’experiència de govern, de la participació de la ciutadania i entitats que se’ns han apropat -forces i amb força- en el procés participatiu que ha tingut lloc des del mes de novembre a setembre i també i com no pot ser d’una altra manera, les propostes contenen la nostra ideologia i els nostres valors més arrelats, parafrasejant al Lluís Llach: volem ser per transformar i transformem per poder ser.

Però les propostes programàtiques no tenen cap valor si no són conegudes, exposades i valorades per la ciutadania i penso que per tal que siguin conegudes i es puguin valorar no les hem d’explicar únicament a la premsa i adreçar als interessats i interessades a la nostra web, que és el lloc, virtual, on “pengem” el programa o fer actes tipus miting on tots ens coneixem.

Per mi és fa necessari sortir i buscar la proximitat, sense intermediaris o “interpretadors” per mostrar als conciutadans per la via directa allò que pensem, allò que busquem i com i quan ho farem, donar la cara, si, i més en uns moments on la desafecció a fet un forat tan gran entre la ciutadania i els partits.

I a mi m’agrada, ...més enllà dels titulars dels diaris, les esbatussades dialèctiques del que anomenen pre-campanya i desprès campanya, m’agrada el fet de trobar-me amb responsables d’entitats, persones amb sensibilitats diferents, amb problemes diferents,... perquè m’agrada parlar, escoltar i saber si allò que proposem és fa receptiu o refractari i sobre qui te aquests efectes.

Amb això no dic que en 4 anys no ho hagi fet de parlar amb la gent, ans el contrari però és diferent fer-ho en aquests dies que ja no fas tasca parlamentaria i que busques el diàleg per explicar la teva i només la teva i els teus interlocutors volen escoltar-te si, però també ser escoltats i de vegades fins i tot proven de posar-te contra les cordes,...! però sigui com sigui és molt gratificant i apassionant.

Així i a tall d’exemple, vull agrair a la vintena de membres de l’entitat GIMM de Matarò, associació de persones amb discapacitat, la bona estona que em van fer passar l’altra dia a la trobada que vem fer a la seva seu. Per un parell d’hores van voler no només escoltar-me, sinó dialogar amb mi, des d’aquí el meu agraïment i no patiu que tal i com em vaig comprometre, i haurà retorn.

Sobre la vaga general 29S

Desprès de la mobilització, rectificació

ICV-EUiA que hem recolzat la vaga general convocada pels sindicats, ho hem fet gairebé en solitari, fent cas omís a la força de les veus contràries, idees conservadores i neoliberals que s’han pogut escoltar des de la dreta política i econòmica i que ha estat degudament amplificada pels seus mitjans de comunicació.

Les veus de la resignació, les del “no si pot fer res” també han vingut de ben a prop: des de Sant Benet de Bages hem sentit dir a l’ex President Jordi Pujol que la vaga era inútil perquè segons manifesta, “ni Zapatero ni Salgado, manen, estan subjectes del que diuen els mercats”.

Així s’ entén com les politiques neoliberals dels governs del PSOE i PP, han comptat sempre amb la col·laboració de CiU i el perquè ens han portat a un model econòmic, laboral i social injust, amb més de 4 milions de persones aturades a l’Estat. Tots ells creuen que no si pot fer res.

Cal preguntar- se doncs, si Zapatero no mana perquè no si pot fer res, si CiU guanya les eleccions al Parlament de Catalunya i governa la Generalitat, que farà Artur Mas davant els 600.000 aturats del nostre país, doncs sembla que seguint aquesta lògica no hi farà res, oi?

Aquests 3 grans partits, a més d’imposar-nos aquesta reforma laboral han aprofitat per menysprear i menystenir aquests darrers dies, la funció social i democràtica dels sindicats. Volen que el seu model de servitud als mercats es consolidi i per guanyar la batalla ideològica necessiten que aquests desapareguin ja que saben que davant els intents de privatització d’allò públic, de retallades que han imposat i volen seguir imposant, la força dels sindicats els hi és un obstacle, això ho entén i ho pràctica molt bé Esperanza Aguirre des de Madrid.

Però de moment han fracassat perquè el 29 S no ha estat només la vaga dels sindicats, ha estat la vaga dels qui pateixen la crisi i ha estat un èxit. Una gran majoria social així ho ha fet sentir al carrer i a les empreses. Per això en el meu parer, la mobilització servirà per canviar les coses, així ha estat històricament, obligarà al Govern de Zapatero a renegociar, pot servir per canviar el sentit d’algunes negociacions pendents i ha de servir sobretot per prevenir, per fer entendre que en el futur no es poden carregar els costos de la crisi als qui no l’han provocada.

Des d’ICV-EUiA sabem, que tot està complicat i que sortir de la crisi ni serà fàcil ni ràpid però també sabem a costat de qui estem i tenim idees que la dreta desconeix i el PSOE ha abandonat, idees d’una esquerra no resignada, que lluita per defensar l’estat de benestar i que te alternatives.

Reunió previa amb CCOO per preparar la vaga.

I ara, rectificació

Al Congrés dels diputats el nostre diputat i candidat a la presidència de la Generalitat, Joan Herrera, va votar en contra de la reforma laboral, per entendre que suposa la retallada de drets laborals més agressiva i important dels darrers 30 anys.

Una reforma que no només dóna facilitats a l’acomiadament i redueix les indemnitzacions sinó que és un atac frontal a la negociació col•lectiva, que és la columna vertebral de la concertació entre empresa i treballadors, hipotecant - la per impossibilitar la protecció i millora de les condicions laborals, ja que trenca l’equilibri afeblint la força dels treballadors a favor de la dels patrons.

Els sindicats, que volien un acord negociat que servís de veritat per reduir l’atur, crear ocupació estable i de qualitat i fer a les empreses competitives, van deixar clar, des del començament, que es mobilitzarien si es plantejaven retallades en la protecció social i en els drets laborals de la gent treballadora.
Aquest també semblava el compromís del President del Govern Rodriguez Zapatero, però òbviament no ha estat així i la reforma a pogut tirar endavant amb els vots del PSOE i PNB i l’abstenció còmplice de CiU.

Per tant des d’Iniciativa compartíem que sobraven els motius per anar a la vaga general el dia 29. Ho enteníem nosaltres com ho han entès a Catalunya més de 100 entitats del món civil, el món acadèmic i el cultural, entre d’altres, que han signat manifestos donant-hi suport i que també s’han mobilitzat.

Els sindicats no han estat sols, malgrat ha algú ha interessat fer-ho creure. Semblaria que a alguns sectors de l’economia però també mediatics, els feia por l’èxit de la vaga perquè saben que les anteriors han fet canviar i rectificar als governs i encara més greu, la dreta ha volgut aprofitar el moment per debilitar el sindicalisme i el contrapoder que signifiquen.

Avui podem dir que aquesta ofensiva a fracassat, fins i tot a casa nostra, al Bages la mobilització ha obtingut un ampli suport al carrer i a les empreses com s’ha fet pales a la manifestació de Manresa.

Ara la pilota és a la teulada del Govern i personalment crec que més d’hora que tard hi haurà negociació, potser no tot canviarà però es milloraran aspectes que ara semblen intocables, i es trobaran acords menys nocius per als treballadors.

Des d’Inciativa no ens hem deixat portar per la resignació i hem dit no, així no i creiem que entre tots i totes avui hem fet un pas però pensem que el que cal de debò, per sortir de la crisi i crear ocupació és un gir cap a l’esquerra que el PSOE no sembla disposat a donar. Nosaltres si i per això tenim propostes i alternatives a la ofensiva de la dreta i a la paràlisi del PSOE.

ICV: "L'Església catòlica ha de relacionar-se amb l'Estat en igualtat amb les altres confessions"

La Llei dels drets i oportunitats de la infància i adolescència: adoptem la perspectiva d’infància.

Cal dir abans de res, que si avui podem gaudir al nostre país de la Llei de drets i d’oportunitats de la infància i adolescència tal i com finalment ha estat aprovada pel Parlament de forma unànime i amb un potent contingut , és perquè els diputats i diputades que formàvem la ponència hem treballat sobre una bona base que era la llei que ens va arribar des del Govern però i sobretot per la voluntat, esforç i treball de les entitats que amb les seves compareixences, aportacions, voluntats, ens han permès dotar-nos de noves mirades, bones propostes, que han cristal•litzat en el text definitiu.

Entre tots i totes hem assolit posar a la infància entre les prioritats polítiques i socials i també en un moment, en un context social, que afecta a la situació social dels infants i adolescents de forma diferent a anys enrere.

No cal dir que el panorama que era present des del 1981, pel que fa amb la infància en general i sobretot a la infància en risc, era desolador: compartimentació i fragmentació de competències entre les diferents administracions, manca de coordinació de les iniciatives, models d’intervenció paternalistes,... Fins avui, 2010 i al cap de gairebé 30 anys, l’acció política i institucional, ha estat sobretot centrada a d’una banda, clarificar i racionalitzar els àmbits competencials, simplificar l’actuació institucional i afavorir la coordinació de l’acció socioeducativa.

Aquest treball a permès a hores d’ara, ja que s’ha fet de forma paral•lela al desenvolupament dels serveis socials, que les competències i la seva distribució siguin més clares i les necessitats, millor definides i controlades però no s’havia avançat en adoptar la perspectiva d’infància.

Per això cal dir que amb la llei avancem i superem aquest estadi i ho fem perquè:

Unifiquem legislació.

Atenent el que obliga la Convenció de les nacions unides, es pensa en una visió integral i trenca amb l’estructura paternalista i protectora.

Tracta als infants com a ciutadans en procés de creixement i per tant a actuar amb responsabilitat social per subministrar-li el que necessita per ser un ciutadà de ple dret.

Perquè opta per retornar-los el protagonisme, facilitar-los l’autonomia, això vol dir, dret a decidir, a ser escoltats, per tant els “empoderem “

Per tant l’ infant passa a ser el centre, no l’Administració.

La llei avança cap a les polítiques integrals i no sectorials. Busca una transversalitat ben entesa i no devaluada. Si volem integralitat, calen eines poderoses com aquesta llei i també poder i voluntat política per coordinar tots els espais d’incidència, la Llei te aquest esperit , amb visió global, per formar i treballar per tal que tots els actors incorporin la perspectiva de la infància en el seu treball(Educació, salut,...)

Obliga que la resta de legislació, també s’ha d’adaptar a la visió d’infància.

Proposa la coordinació entre Departaments de l’Administració.

Pel que fa el risc social, la llei avança de manera especial en la prevenció perquè incorpora indicadors per prestar una atenció especial en zones de majors desigualtats socials i situacions de pobresa, per tant reconeix que amb prevenció i recursos es pot evitar l’exclusió, la pobresa infantil.

Una novetat a la legislació que aporta és el fet de donar rang legal a les actuacions per a la lluita contra el maltractament infantil, com s’ha fet amb anterioritat amb la lluita contra la violència de gènere. Dóna rang legal al Registre unificat de maltractaments per a una millor prevenció, als protocols de detecció i d’actuació, a les mesures de prevenció, a la necessària coordinació institucional i a promoure una implicació del conjunt de la societat per a evitar aquesta xacra social. S’ ha incorporat un article sobre la prevenció, la detecció i l’atenció en tots els àmbits (educatiu, sanitari, social) de l’abús sexual vers els infants i adolescents.

Així mateix la Llei aposta clarament per la mesura de l’acolliment en una família respecte d’internament en un centre, tant si és una família amb parentiu amb el nen o nena, com si és una família que fa l’opció d’acollir-lo.

L’ interès superior de l’Infant, és un principi rector de la llei, és per aquest motiu que es modifiquen i es clarifiquen els terminis pel que fa als processos de desemparament i les mesures de protecció, entre ells l’acolliment i l’adopció. Es tracta de no allargar les situacions d’incertesa no deixar processos en situació de ser recorreguts indefinidament, per evitar que els infants tutelats no romanguin irremediablement en centres d’internament. Aquest dret ha de ser compatible amb el mateix dret que tenen a que ajudem als seus progenitors a recuperar les seves capacitats de fer de pare i mare , per a fer-se càrrec dels seus fills en condicions adequades, si això és possible.

Per acabar, manifestar que al nostre entendre, els principals reptes, allò que ha de fer que canviï aquesta Llei és la visió dels infants per part de la societat que és en general paternalista, que sensibilitzi i actuï perquè els entenguem subjectes de dret, els doni protagonisme, identitat i així els infants i adolescents deixin de ser invisibles i que per sempre tots i totes els qui ens en hem de preocupar i ocupar no puguem fer-ho sense ells.