A la campanya electoral de les eleccions catalanes des d’ICV -EUiA, parlàvem de les potencialitats, reptes i les amenaces per a les politiques socials.
Les potencialitats eren degudes a un bon balanç de Govern, que va fer possible un canvi de paradigma, passant d ’un model assistencialista i clientelar a drets universals.
Perquè si alguna cosa va caracteritzar al Govern d’esquerres és l ’impuls donat a la construcció de la Catalunya social, a l’enfortiment d’un sistema de benestar basat en la salut, l’educació, l’habitatge i els serveis socials. Això es va fer per la via de la inversió en infraestructures socials (escoles, hospitals, habitatge públic) i amb un marc legislatiu en l’àmbit dels serveis socials que finalment després d’anys de beneficència atorgava drets socials i incorporava l’accés de les classes mitges al sistema.
Els reptes de futur que proposàvem a la ciutadania era fer possible que les politiques socials i la cura de les persones fossin una de les palanques del canvi del model productiu, és a dir incrementar l’ estat de benestar per reduir el dèficit social que veníem patint des de feia 23 anys i crear ocupació en aquests sectors per reduir el dèficit públic.
Quina era doncs l’amenaça? ho sabíem i ho dèiem l ’únic fre a les politiques socials era que governés el país els qui deien que per reduir dèficit calia retallar-les.
Ara, l’amenaça s’ha convertit en realitat, el nou govern de l’Artur Mas , en nom de l’austeritat i intentant presentar amb les xifres del dèficit, una situació més complicada del que és real, ha trobat la justificació i bandera de la poda de drets socials que ens estan infligint.
Que el suposat dèficit és l’excusa ho veiem clar quan pretenen desgravar les mútues per a uns pocs a la vegada que es redueix la despesa a la sanitat pública, que és la de tots, mantenir les subvencions als col·legis privats que segreguen, a l’hora que frenen la digitalització a la pública, la contractació de mestres i mantenen els barracons, quan el Conseller de Benestar diu que no aplicarà part de la llei de la dependència, al·legant el seu cost (uns 6 milions d’euros) però és capaç de deixar de recaptar un impost als més rics ( 6% de la població catalana) que suposarien uns ingressos de 400 milions d’euros.
Austeritat, doncs? No, que no s’amaguin darrera la paraula i que diguin les coses pel seu nom, si els recursos públics, els de tots i totes, passen a mans privades, si no volen aplicar les lleis socials arrabassant-nos drets, si deixen d’injectar de treballadors i diners al sector públic, el que han de dir és que ho fan per ideologia.
